Abstract

El text reflexiona sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat social a través de pràctiques artístiques reivindicatives i participatives. Busco vincular les meves obres i d’altres artistes amb les experiències personals, sobretot des de la maternitat, com a font d’inspiració per abordar problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats socials, el feminisme, entre altres injustícies. A partir d’exemples de projectes propis, com “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil” o “Lliure per ser i fer”, poso en evidència la interdependència que existeix entre l’art, el context i la crítica social. Defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-se de l’estètica pura. L’objectiu principal és generar diàleg, qüestionar estructures culturals i promoure canvis profunds mitjançant processos col·laboratius i educatius, contribuint a una societat més inclusiva i igualitària.

Paraules clau: maternitat, art reivindicatiu, gènere, pràctica artística, educació, interdependència, transformació social, col·laboració.   

L’art com a eina de canvi social i reflexió crítica

Totes les meves pràctiques artístiques estan correlacionades amb les meves experiències i el meu moment vital. No puc deixar de banda el que soc, el que sento i allò que m’envolta a l’hora de pensar, processar i crear qualsevol pràctica artística. Soc mare de dos nens i una nena, que depenen de mi, i el seu creixement personal depèn, en gran manera, d’allò que els transmeto i d’allò que veuen que soc i faig. És a dir, de l’exemple que jo com a Isabel i com a mare els ensenyo. Una responsabilitat enorme que vaig adquirir en el moment que vaig decidir ser mare. 

Quan el meu fill gran, a l’hora de dinar, m’explica que a l’escola un dels seus companys s’ha rigut d’ell perquè porta la dessuadora de color rosa, o han deixat de banda a una de les seves amigues a l’hora de jugar a futbol pel simple fet de ser nena, penso en el llarg camí que encara ens queda per recórrer i aconseguir canviar les noves generacions.

Els seus problemes són també els meus. I el poder que m’atorga l’etiqueta d’artista vull aprofitar-lo per donar veu a alguns dels seus maldecaps, que alhora, també són problemes d’altres persones o col·lectius. Però, qui o què em dona dret a parlar en nom seu? Quin és el meu paper com a mediadora entre els problemes dels meus fills i una part de la societat? El meu art ha d’intervenir o intentar transformar la realitat social? Tot i que en aquest món globalitzat, on les desigualtats i les relacions de poder, entre d’altres, són més visibles que mai, el meu enfocament artístic pot ser una eina poderosa si s’utilitza amb un sentit profund de responsabilitat. El més important és investigar des del respecte i la reflexió. No caure en l’error de simplificar els discursos i apropiar-se de les històries que estem narrant, hem d’evitar reforçar aquestes desigualtats (Foster, 2001). 

Una artista que m’inspira i que n’és un clar exemple és Núria Güell (1978). Aquesta artista reivindicativa realitza una investigació minuciosa de cadascun dels projectes artístics que realitza. S’implica professionalment i personalment en tots ells. “Ayuda Humanitaria” és una obra que exemplifica el compromís de l’artista, que va decidir casar-se amb una persona que no coneixia per ajudar-lo a obtenir la nacionalitat espanyola. Desafiant les concepcions tradicionals d’ajuda humanitària i exposant les dinàmiques de control i desigualtat inherents a aquestes iniciatives. 

Núria Güell. Ayuda Humanitaria. 2008-2013

Tanmateix, la temàtica, el context i els objectius de les meves pràctiques artístiques acostumen a tenir el mateix origen i el mateix propòsit. Reconec que l’origen és el malestar dels meus fills, i el propòsit sempre és sempre, el reivindicatiu. Perquè així com Arthur Danto parlava de dues categories per anomenar quelcom art, el seu context i el consens dins el món de l’art (Fontdevila, 2018), a mi m’agrada entendre l’art que faig com una eina que combina la bellesa amb un missatge altament reivindicatiu. De fet, “Lliure per ser i fer”, segueix aquestes dues premisses, la bellesa de la fotografia amb l’ús acurat de filtres, amb el gran poder reivindicatiu de les imatges.

Lliure per ser i fer, 2023

De tal manera, que les meves pràctiques artístiques tenen certa interdependència del que els succeeix als meus fills o les meves preocupacions com a mare. Una de les pràctiques artístiques que més em va marcar va ser “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil”, en aquesta peça de videocreació parlo sobre l’ASI, l’Abús Sexual Infantil. Arran d’una xerrada de la Fundació Vicki Bernadet vaig voler tractar aquesta enorme problemàtica que afecta, com a mínim, un de cada cinc infants. Per tots aquests motius d’injustícia, no m’agrada crear peces aïllades, autònomes i sense cap mena d’objectius, més que el purament estètic (Fontdevila, 2018). La meva intenció és parlar i criticar el context, crear idees rupturistes relacionades amb les desigualtats i els malestars que m’envolten a mi i la meva família. 

Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil, 2022

Tal com defensa Bruno Latour (1947), la idea “pura” de l’art és incorrecte. Tots els agents implicats en l’art (els artistes, el públic, etc.), no únicament transmeten l’art sinó, el que per mi és més important, l’interpreten i el transformen. L’art no depèn d’una única cosa, sinó que depèn d’una xarxa de relacions de qualitat entre molts factors, està connectat a tot el que l’envolta. És un sistema relacional. És necessari trobar l’equilibri entre el que és disruptiu i seguir les convencions.

Actualment, vivim en una comunitat envoltada de problemàtiques socials a molts nivells com poden ser la violència masclista, les desigualtats econòmiques o el baix nivell educatiu. Problemes que es veuen reforçats i s’alimenten dels nous mitjans i el seu poder intrínsec de control sobre la societat. L’accés a les noves tecnologies crea discursos pobres i superficials que arriben a les pantalles amb més poder que mai. Discursos pobres o falsos que els més joves veuen a través de les xarxes socials i que fan seus com si fossin veritats absolutes, que l’únic que aconsegueixen és crear més desigualtats i males conductes. Si el meu tiktoker de referència explica que els infants marroquins són una molèstia per la comunitat o que existeixen granotes voladores, jo promulgaré aquestes teories als que m’envolten i les defensaré amb totes les meves forces.

Per aquests motiu, les meves pràctiques artístiques reivindicatives, tenen com a origen aquest malestar generat i divulgat per la societat. Però no parlo de problemàtiques actuals, tracto temes que sempre hi han sigut, però que s’han amagat i s’han trasmès com a quelcom normal. Comportaments i pensaments enquistats que ja no callen, tot el contrari, s’estudien i es denuncien. Un dels meus primers projectes, “Maternar” va consistir a crear un mural per a parlar sobre la maternitat i les pressions externes que ens imposen i ens imposem a l’hora de criar. Ens diuen que hem de ser unes mares exemplars, alhora, hem de tenir una bona feina, i cuidar la nostra parella i ser unes bones mestresses de casa. Aquest mural exemplifica totes aquestes pressions imposades. 

Maternar, 2021

Aquests projectes tenen un valor i una funció determinada en funció de l’època, la cultura i el públic que l’envolta. Un exemple senzill de mostrar aquesta rellevància del context és portar una obra d’art a una altra cultura o, inclús, a una altra època. Vegem-ho, si agaféssim el quadre d’Edward Hopper, Gas, i el mostréssim a França abans de l’existència dels cotxes ningú l’entendria. Es convertiria en quelcom vingut del futur. 

Per aquest motiu, el meu interès de mostrar el meu projecte artístic “El gènere a través de l’art”, als centres educatius. Ens trobem en una l’època en què alguns infants són lliures de fer i ser el que volen. Infants amb un element clau, el suport per part d’algunes famílies i algunes amistats. Infants que tenen la llibertat que altres generacions no han tingut mai. El meu fill té companys que quan el seu pare el ve a recollir li diu que no ha de tractar amb duresa a les nenes, que són més delicades, però també hi ha el nen que surt ben content de l’escola amb la seva jaqueta nova de color rosa. Però aquesta situació encara xoca amb la cultura en què encara vivim. Una cultura retrògrada i enquistada, adultocentrista que constantment col·lisiona amb tots aquests pensaments.

En un punt mitjà veiem que cada cop són més les noies que juguen a futbol, però encara podem passar per un entrenament i sentir la frase de l’entrenador: “lluites com una nena”. Tot i que ja podem veure com hi ha marques comercials sense distinció de gènere en els seus productes, encara anem a comprar un ou de xocolata i ens pregunten si el volem rosa per a una nena o blau per a un nen. I així podríem seguir amb centenars d’exemples. 

En la mateixa línia i després d’haver llegit el llibre “Coeducar, aposta per la llibertat”, he pogut entendre, i alhora, esgarrifar-me per tot el que he llegit. La jerarquia de gènere, com els homes pel simple fet de ser-ho estan per damunt de les dones. La prohibició dels estudis a les nenes o el limitat accés de les dones a càrrecs superiors quan s’ha demostrat que acadèmicament són més potents que els nens. La diferència de tracte entre sexes, s’ha demostrat que ja dins la panxa de la mare, es tracta i parla amb més delicadesa i cura a les nenes que als nens. El que més m’ha preocupat ha estat veure tot això de primera mà al parc, a casa o a qualsevol lloc. 

En relació, el text de “Teoría de la deriva”, m’ha fet pensar en una part del llibre de Marina Subirats (1943) on explica que en els centres educatius, les noies es mouen menys i acostumen a estar en zones més apartades, com porxos o racons on seure. Les zones més centrals i concorregudes, com la pista de futbol o bàsquet, són per als nens. Aquesta situació, de retruc, afecta la psicogeografia de l’entorn. La coeducació, igual que a la deriva, també ha de dur a terme una anàlisi crítica dels espais i la seva organització. S’ha de replantejar l’arquitectura i fomentar un espai flexible i realment significatiu (Debord, 1999).

Aquesta jerarquia de gènere de la que parla Subirats em preocupa especialment i personalment d’ençà que vaig saber que tindria una filla. Tot i que no hauria de ser així, i pot contradir el meu discurs anterior, no podem educar de la mateixa forma un nen o una nena, utòpicament seria l’ideal, però vivim en una societat que no està preparada. Tinc ganes de preparar un projecte feminista per a defensar els drets i denunciar tots els maltractaments que reben les nenes. Quan penso en poder de lluita feminista i poder penso en Marina Abramovich (1946), i en especial la seva obra performativa “Rythm 0”, un crit de resistència a la cara del control i el poder. Tant de bo, tenir una part de la valentia i de la força d’aquesta artista.

Un altre dels punts rellevants és el context, com totes aquestes pràctiques artístiques tenen un context determinat. Tots neixen i creixen d’una determinada situació. Un exemple és la meva pràctica artística “Mallot” té com a context la pressió social i els prejudicis que s’associen a la pràctica del ballet per part d’un nen. El Nil va rebre molts comentaris sobre com havia de fer la seva activitat extraescolar de ballet. “Et pots posar mallot, però no tutú” o “I no hi ha roba de ballet per a nens?”. Aquest és un clar exemple d’art activista que utilitza el cos, el simbolisme i la ironia per a posar en qüestió els prejudicis de gènere i promoure una societat més inclusiva i lliure. Vaig convertir el cos en suport, matèria i signe alhora (Vidiella, 2013).

Mallot, 2022

Des del meu punt de vista, les pràctiques artístiques han de tenir un efecte sobre la societat, han de tenir la voluntat de fer valdre el potencial del treball col·laboratiu per crear vincles, generar transformacions socials i redefinir models tradicionals. I això ho he intentat aconseguir en la majoria de les meves pràctiques, i també ho vull aconseguir amb “El gènere a través de l’art”, en el seu vessant més participatiu. En la relació entre els infants quan hagin de crear una peça col·laborativa. Qüestionar les estructures que ja existeixen i fomentar noves formes d’aprenentatge i convivència. Aquest treball cooperatiu entre els infants, on cada grup contribueix amb idees i reflexions, valora els processos col·laboratius allunyant-se de l’individualisme tradicional i fomentant la participació horitzontal (Marzo, 2007). La proposta del taller, on es crea una escena lliure d’etiquetes de gènere materialitza aquesta noció de treball col·lectiu com una forma d’explorar idees complexes i transformar dinàmiques socials. Generar canvis profunds amb les eines de la part pràctica i participativa.

Per acabar, m’agradaria exposar en la importància de les relacions que l’art crea entre les persones, les idees i el seu entorn. Una obra d’art, té la capacitat de ajuntar coses que no tenen cap tipus de relació i convertir-les en quelcom significatiu. És el cas d’una de les meves peces fotogràfiques “Diversitat de gènere en curs”, una fotografia que parla sobre el maltractament i l’aïllament, a través d’un munt de peluixos. Aquesta peça crea un diàleg amb el públic, tal com diria el crític Serge Daney (1944), “una obra ha de tenir un rostre que ens mira, com si demanés un diàleg” (Bourriaud, 2006).

Diversitat de gènere en curs, 2022

En resum, busco reflexionar sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat a través de pràctiques reivindicatives i participatives. Les meves experiències personals, especialment com a mare, són la principal font d’inspiració de les meves obres, que aborden problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats i altres injustícies socials. Influïda per artistes com Núria Güell, Marina Abramovich i d’altres teòrics, defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-me de l’estètica pura per apropar-me a la crítica social. A través dels meus projectes, vull qüestionar les estructures culturals i promoure canvis reals mitjançant processos col·laboratius i participatius, amb l’objectiu de contribuir a una societat més inclusiva i igualitària.

Bibliografia

• Becker, Howard. Mundos del arte y actividad colectiva. Universidad Nacional de Quilmes, 2008.
• Bourriaud, Nicolas. Estética relacional. Buenos Aires: Adriana Hidalgo, 2006.
• Debord, Guy. Internacional situacionista, vol. I: La realización del arte. Madrid: Literatura gris, 1999.
• Blanco, Paloma. Explorando el terreno. Ediciones Universidad de Salamanca, 2001.
• Fontdevila, Oriol. El dispositivo del arte. Bilbao: Consonni, 2018.
• Forné, Ester. “¿Por qué las artes son útiles en la transformación pedagógica de los centros educativos?” Revista Espacios 43, no. 12 (2022): 48–58.
• Foster, Hal. El retorno de lo real. Madrid: Akal, 2001.
• Güell, Núria. “núria güell”. Data d’accés: 20 de desembre de 2024. https://www.nuriaguell.com/portfolio/ayuda-humanitaria
• Hablarenarte. “Glosario imposible”. Data d’accés: 19 de desembre de 2024. http://www.hablarenarte.com/catalogos/doc_glosario_imposible/obra/index.html
• Marzo, Jorge Luis. “Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas”. Data d’accès: 17 de desembre de 2024. https://www.soymenos.net/
• OpenAI. (2024). ChatGPT (v2) [Large language model]. https://chat.openai.com/chat
• Subirats, Marina. Coeducació, aposta per la llibertat. Barcelona: Octaedro Editorial, 2017.
  
• Vidiella, Judit. Pràctiques encarnades i espai. Recursos d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), 2013.
• Yúdice, George. El recurso de la cultura: usos de la cultura en la era global. Barcelona: Gedisa, 2002.